De mica en mica...

De mica en mica...
Xerrades-Tallers-Espais familiars-Orientació per educadors ,educadores i persones vinculades amb l'àmbit de la infància i l'adolescència.

lunes, 23 de septiembre de 2013

Temps de Ment i Cos ...i de moviment diferent

Es poden dir moltes coses en relació a la diferència i a la diversitat, a les capacitats diferents o discapacitats. 
Des de el meu punt de vista,una de les experiències més enriquidores és posar-se en moviment , deixar anar el cos.

Aquesta entrada està il·lustrada amb instantànies que reflecteixen alguns moments d'unes jornades d'expressió corporal organitzades pel Consell esportiu del Tarragonès i Fundació L’Onada (2012) Cada vegada que em toca dinamitzar activitats com aquesta , hi ha dues cites que m'orienten: 
«El cos és el lloc d'inscripció dels esdeveniments» , va dir Michel Foucault.
«La ment és com el vent, el cos és com la sorra. Si volem saber com bufa el vent, podem mirar la sorra» va concloure Bonnie Bainbridge Cohen 

Finalment, aprofitant l'avinentesa vull compartir alguns fragments que em semblan pertinents d'una intervenció del  Psicòleg i Psicoanalista Josep Sanahuja.
El malentès de la discapacitat 

Discapacitat, és un terme que només fa uns anys que circula al diccionari, de fet no hi ha cap teoria científica que n'hagi fet una definició precisa, tot i que tothom l'utilitza. En tot cas, al diccionari trobem que dis és un prefix que comporta negació, i que capacitat és la suficiència o aptitud per alguna cosa. Aleshores, l'ús quotidià de discapacitat ve a referir-se que hi ha alguna cosa que falta en el funcionament d'una persona, que pot ser a nivell motriu, sensorial o mental.
Fer aquesta observació pot ser interessant perquè hi ha molta gent que no sap que el terme discapacitat, tant estès, és així de recent. i també val la pena fer notar que tot i ser tant recent, són tants els canvis culturals que estem vivint que aquesta nova entrada al diccionari podríem dir que ja està desactualitzada. De fet en el moment actual s'està començant a utilitzar l'expressió "persona amb discapacitat", enlloc de "discapacitat".
Les modificacions en la llengua dels últims anys tenen a veure, sens dubte, pels esforços de les institucions i associacions que miren de fer front als prejudicis que arrossega la vida social. És molt important tenir en compte aquest punt: un petit canvi en la llengua és una contribució a la transformació social i cultural. Tot i que no s'ha de desconèixer que cada nou ordre arrossega els prejudicis del passat. 


Però fixem-nos en el que hi ha de positiu: no és ele mateix relacionar-se amb una persona amb discapacitat, que amb un discapacitat, o amb un malalt, o fins i tot més llunà un minusvàlid, o amb un incapacitat, o amb un pobret... o amb un sense nom. 


(...)et pots preocupar per allò que no pots fer, o pots preocupar-te per allò que pots fer. En realitat és una observació que és vàlida per a tothom. És a dir, sovint posem més l'èmfasi en el dèficit, la discapacitat, que en les possibilitats. Invertim molt de temps en insistir en els error, i ens oblidem que és una part molt poc important en la història de vida d'una persona. Sens dubte, és important saber allò que un no pot fer, tenir una idea de les limitacions, però és molt més important saber en què podem ser bons. 


Dit d'una altra manera, no s'ha de confondre la persona amb les seves condicions fisiològiques, orgàniques. Una persona no és un cos, una persona té un cos. I l'interessant és que en fa cadascú del cos que té, com habita cadascú el seu propi cos. Una paràlisi cerebral, un síndrome de Down, condicionen moltes coses, sens dubte: autonomia, moviment, funcions cognitives, etc., però també és un fet que per a cadascun i sobretot per al seu entorn més proper pot tenir les respostes més variades i particulars.
Una aposta pel desig 
De fet cada persona amb una discapacitat experimenta la seva vida d'una manera singular. Diguem-ho clarament, el terme discapacitat és un terme pràctic per l'aparell administratiu, per estructurar l'acompanyament d'aquestes persones, però és important no oblidar el seu efecte discriminatori i segregatiu a nivell social. Una altra cosa seria tenir-los en compte a partir de la seva diferència i de les seves dificultats, un per un.

Enlloc de compassió i empatia, enlloc de donar-los una vida pensada per la societat, podríem voler entendre la seva mirada del món i descobrir les seves vides. si, falta canviar la forma de mirar la discapacitat, fer accessible enlloc d'assistir, donant lloc a les capacitats d'aquestes persones. perquè és lamentable que una paraula pugui arribar a amagar el ser d'aquestes persones. 

Josep Sanahuja. Psicòleg clínic. Psicoanalista. Professor d'intervenció sociocomunitària
* Intervenció a la Jornada d'integració, celebrada el 16 de juny de 2013 a Montbrió del Camp, organitzada per l'associació Down Tarragona