De mica en mica...

De mica en mica...
Xerrades-Tallers-Espais familiars-Orientació per educadors ,educadores i persones vinculades amb l'àmbit de la infància i l'adolescència.
Mostrando entradas con la etiqueta formació. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta formació. Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de enero de 2012

Un projecte anomenat Institut de la Infància de Barcelona






Escric aquesta entrada motivada per una trobada fortuïta i afortunada que es va produir entre el meu itinerari professional, el meu desig vocacional i un projecte anomenat Institut de la Infància de Barcelona

Des de fa un grapat de temps treballo professionalment observant, participant, inventant i intervenint en qüestions relatives a la infantesa i l'adolescència.
Considero necessari crear un espai de trobada entre família, escola i les diferents disciplines que intervenen sobre els infants i els adolescents.
Quan parlo de la infantesa i adolescència faig referència a una mirada i una escolta  més enllà dels  tòpics i estereotips amb els que se'ls tracta habitualmente.Apunto més aviat a que siguin reconeguts els aspectes singulars que cada infant i  cada adolescent -i  per descomptat les seves contingències en qüestió -representin.
Perquè pensar la infantesa amb mirada adulta de vegades fa que no es tinguin en compte les necessitats dels infants aquí i ara. Això vol dir que habitualment se suposa, des de diferents perspectives, allò què li passa a aquest nen o nena o allò què necessita sense interrogar-lo, sense donar-li un espai perquè desplegui la seva inquietud, por, angoixa, dubte, alegria a algú que estigui disposat a “escoltar-lo activament”.
Per aquest motiu, al meu entendre, treballar amb i per a la infància, comporta una peça fonamental: involucrar i involucrar-se amb les persones adultes que s'encarreguen des de diferents àmbits (família, escola, lleure i fins i tot la salut) d'acompanyar a les criatures.
És encoratjador trobar-se amb un grup de persones que realitzen aquesta tasca dins del marc d'un projecte anomenat  Institut de la Infància
No és poca cosa trobar companys de ruta amb els qui es comparteix una mateixa filosofia, una mirada semblant per dirigir-se als nens i als adolescents no només amb respecte, sinó atorgant-li valor a la seva paraula

Hi ha un mite que diu que s'és feliç pel fet d'estar vivint el temps de la infantesa, la qual cosa fa imaginar i enyorar aquesta etapa com un paradís perdut, basant-se en que els nens estan lliures de les preocupacions o patiments que assetgen la vida adulta. Però créixer no és fàcil. Hi ha moments de plenitud i goig infantil, però també uns altres de dolor propis de l'aprenentatge relacional i del procés de creixement psicoafectiu que algunes vegades no resulta tan gratificant com ens imaginem d’adults .Això  és encara menys afortunat quan el nen compta amb adults amb una mancança d'eines o recursos per ajudar-lo a fer més suportable les seves contingències.

                                                          Mariana Salvi



Comparteixo aquí sota els seus objectius i, a manera de síntesi , d'aquesta filosofia que ens reuneix, el fragment d'una entrevista a Verónica Bronstein perquè reflecteix la meva mirada respecte a aquestes qüestions.

Objectius de l'Institut de la Infància




Treballeu amb adults, però us adreceu a infants...
Vam començar a treballar amb adults perquè enteníem que si interveníem en la formació dels adults i dels agents socials que treballen amb infants, els nens es beneficiarien més que si fèiem una activitat per a nens d’una hora de durada. Si fas una activitat de formació destinada a 30 professors, això arribarà a centenars de nens. A més, volíem oferir alguna cosa nova, que no existís, perquè ja hi ha qui treballa directament amb nens. És un dels nostres requisits: sigui quin sigui el projecte, encara que sigui petit, ha de ser original.
Quina és la importància de la infància?
En primer lloc, és important perquè en l’àmbit social quan es parla de la infància es diu que és el futur. Però aquesta reflexió és des de la perspectiva d’un adult, des de persones que són productives econòmicament; mai es diu que aquesta infància té un present. I, pensant en el futur, ens oblidem de cuidar aquest present dels nens. Les societats més justes tenen una política d’atenció a la infància diferent a la de la societat. Una societat en la qual només es busca donar suport a la part productiva té menys sensibilitat, i això es tradueix en una vida sensiblement inferior pel que fa a la qualitat de vida.
I en segon lloc?
En segon lloc, perquè totes les escoles tenen el seu mètode, la teoria del qual està molt bé, però quan ho tradueixes al llenguatge social, aquesta teoria no arriba. A la pràctica quotidiana, per exemple, si vas a la Fira de la Infància, el que trobaràs són cues inacabables, molta excitació i nens fent activitat física. I un nen no és això. Ens semblava una injustícia terrible el fet de no donar al nen allò que nosaltres hem estudiat.

Què és el que heu perseguit i perseguiu amb aquest plantejament?

Rescatar aquesta part creativa i curiosa dels adults i també posar-la al servei dels infants i la família. Perquè la infància no és una etapa que s’acabi als 12 anys, hi ha canvis. Però una de les coses que sempre he cregut és que mai he deixat de ser una nena en un sentit molt seriós: en el sentit de tenir curiositat, d’exercitar la ment...
                                                                         Entrevista Verónica Bronstein -Tot Sant Cugat.cat 

viernes, 1 de julio de 2011

Temps d'Aprendre...de canvis i pèrdues,d'adolèscencies i de pràctiques d'educació en família...







Fins després de l estiu, he acabat les xerrades d'aquest període del programa Aprendre amb tu 
Un any més m'he trobat  -i en alguns casos "retrobat"- amb els pares, mares i educadors compartint les inquietuds que comporta el desafiament d'educar.




Aquestes han estat les xerrades (sinopsis) a càrrec de diferents entitats :







miércoles, 8 de junio de 2011

Temps de famílies...

 Estos últimos meses he estado impartiendo las charlas del Programa Aprendre amb tu, pero por algunas razones , hoy viene a mi recuerdo una formación  de un tiempo atrás que aquí abajo comparto.




La família: un context de socialització divers i privilegiat per educar els nostres fills i filles
                               a càrrec de l’entitat Associació e-kre@


La família, amb els diversos models i estructures familiars existents a la nostra societat, és el context més important per a l’educació dels nostres fills i filles.
En base a això i mitjançant una dinàmica participativa, aquest taller té com a objectius crear un espai de trobada i diàleg que permeti analitzar i compartir la tasca educativa de pares i mares, des de la perspectiva de la diversitat familiar,així com abordar aspectes de l’educació relacionats amb la sexualitat i l’afectivitat, els rols, els estereotips, les pautes educatives... i tots aquells dubtes, conflictes, neguits, curiositats, expectatives i satisfaccions que mares i pares vulguin compartir en vers aquests temes. Finalment, també tracta de reflexionar al voltant de la diversitat familiar a partir d’un anàlisi basat en la pròpia vivència, la interrelació, el coneixement i la identificació amb altres realitats familiars









La família, amb els diversos models i estructures familiars existents a la nostra societat, és el context més important per a l’educació dels nostres fills i filles.
En base a això i mitjançant una dinàmica participativa, aquest taller té com a objectius crear un espai de trobada i diàleg que permeti analitzar i compartir la tasca educativa de pares i mares, des de la perspectiva de la diversitat familiar,així com abordar aspectes de l’educació relacionats amb la sexualitat i l’afectivitat, els rols, els estereotips, les pautes educatives... i tots aquells dubtes, conflictes, neguits, curiositats, expectatives i satisfaccions que mares i pares vulguin compartir en vers aquests temes. Finalment, també tracta de reflexionar al voltant de la diversitat familiar a partir d’un anàlisi basat en la pròpia vivència, la interrelació, el coneixement i la identificació amb altres realitats familiars



¿Qué puedo decir?


A los nen@s no les sorprende ir descubriendo que existen distintos caminos que para “tener un hermanito” al escuchar las historias de las diversas maneras que se constituyen las familias de sus compañeros y compañeras.

A nosotros puede sorprendernos que hablar de familia HOY  implica mucho más que padres y madres heterosexuales con hijos e hijas biológicos fruto de  la concepción “natural” debido a las aceleradas y profundas transformaciones del modelo familiar tradicional , reflejado socialmente por a constitución defamilias  por el padre la madre y sus hijos e hijas, las familias monoparentales formadas por un cónyuge y los hijos, las familias reconstitídas procedentes de uniones anteriores, las familias homoparentales, las familias en als que los niños viven con progenitores gays o lesbianas.

Esta claro que muchas criaturas están siendo educadas y criadas en un marco diferente a la familia tradicional.

Resulta interesante como concluyen esta charla porque resaltan que las claves comunes a cualquier tipo o estilo de familia, lo que el niño y la niña necesita por encima de todo son afecto, cariño, cuidado y protección, independientemente del TIPO de familia en el que sean criados.

Me parece que lo valioso es habilitar el espacio para que ell@s  expresen su pluralidad siendo escuchados “activamente” desde el respeto y la afectividad. Porque además del deseo de tener un hermanito, que conduce casi directamente a la pregunta cómo se hace un hermanito , subyace por la edad evolutiva de est@s nen@s un tema de  alta curiosidad y exploración de las diferencias anatómicas de los sexos entre niño y niña, las sensaciones de placer que produce su propio cuerpo y así también se interrogan sobre la reproducción. Ya a estas alturas del milenio casi nadie discute la existencia de una sexualidad infantil, pero  reconocer y afirmar la sexualidad significa darle un valor y tomarla en serio. La sexualidad evoluciona. A partir del nacimiento se inicia un largo período de  aprendizaje por etapas con ritmos muy diferentes de un niñ@ a otr@.
Los niñ@s perciben, descubren, organizan e interpretan toda la información de la "realidad"(*) que los rodea, incluída por supuesto, la información sexual.
Reflexionan y diferencian  y también experimentan los efectos aprobadores o desaprobadores de las normativas sociales.
Si la realidad de est@s niños esta constituída por varios y diversos tipos de familia (biparentales, monoparentales, homosexuales, con hijos adoptivos, hijos concebidos a través de nuevas tecnologías reproductivas, familias reconstituídas después de un divorcio, multirraciales, inmigrantes, etc), negarlas , sería NEGAR LA REALIDAD.
 NO es suficiente con ser considerado con las personas de otra tendencia sexual, del otro sexo, otras razas u otras religiones. Debería ser más claro que la igualdad implica también el pleno reconocimiento del otro sin ningún tipo de discriminación.
Sería interesante que los medios de comunicación , los libros etc, reflejen un imaginario en el  que est@s niñ@s divers@s con familias diversas vivieran situaciones y conflictos que tod@s los niñ@s tienen en común ( por ejemplo en esta charla de P5 tod@s están interesad@s en “como hacer para tener un hermanito”. Que en tal caso las historias que ya existen para niñ@s tuvieran  como protagonist@s a algún miembro de estos “nuevos tipos de familias”.

Asi también se podrían tratar más los valores que nos unen como humanos más que los conflictos que pueden surgir de la diferencia.
Si nos preguntaramos que necesita un nene o una nena, prácticamente como pasa en el final de la charla de P5, la pregunta tendría una sola respuesta: los nenes y las nenas necesitan a su lado adultos que los quieran, los cuiden , los protejan y atiendan sus necesidades. En este sentido el debate social de si los padres tienen  que ser homo o heterosexuales, gays, etc, es solo un interés de los adultos y se aleja de los verdaderos intereses de los nenes y nenas.

Habría que ponerse en los zapatos de los nenes y nenas que crecen dentro de estos tipos de familias “diversas” o estos “nuevos tipos de familias” y escuchan, además muchas veces guardando silencios forzados, argumentos y juicios de valor respecto a la idoneidad o no de quienes ejercen para ell@s los roles parentales. No cuesta mucho imaginar las consecuencias  sobre la imagen de sí mismo y posibles maltratos del entorno que esto puede ocasionar.
Uno de los roles escenciales en el desarrollo psicológico de las personas es la relación cons sus figuras de apego, es decir, con quienes los crían y educan. Esa caracterítica y no otra debería en tal caso ser la mayor determinante respecto a la idoneidad para ejercer como padres y madres.
                           
                                                                                     Mariana Salvi

* Algunas consideraciones para entender el concepto de realidad según la lectura psicoanalítica
.


La relación que establece el aparato psíquico con la realidad, es posibilitada por el lenguaje, en la medida en que el sujeto pueda realizar un "encaje cultural" (proceso de sujetación en Freud), es decir, una construcción del yo a partir de las instituciones sociales. Por el contrario, el ello permanecerá siempre como una instancia que, ajena a la "realidad social", recibe sus influencias. Así, habría pues una diferencia sustancial entre el ello y la realidad, ya que el primero, como núcleo filogenético esencial, es base natural del sujeto, mientras la segunda es una construcción, sobre lo real, a partir del lenguaje, a partir de lo simbólico. Esta es una posición continuista con respecto a la realidad.
La perspectiva discontinuista de Lacan se funda en la idea de que "lo simbólico es primero que lo imaginario y lo real, y que éste (lo real) es aquello que en nuestra experiencia regresa siempre al mismo lugar", esto implica que lo real es incognoscible, es decir, que no tiene acceso a lo simbólico.
Sin embargo, ambas posiciones acordarían respecto a la construcción de la realidad, ya que ésta se concibe como resultado del acceso al mundo simbólico-



miércoles, 30 de marzo de 2011

Temps de preguntes dels pares i les mares...temps de possibles respostes

 Vuelvo de otra charla con padres y madres, ya no sé a cuantas he ido , pero si sé que de diferente manera  las mismas preguntas retornan, a veces en tono de angustia, a veces solamente están alli para esperar que se confirme la respuesta que ya han elegido como correcta.


Si la charla ha sido con familias niños y niñas  en edad escolar seguramente alguno pregunte:
¿Tiene problemas de atención mi hijo? ¿Cómo puedo saberlo?
A lo que puede que yo le responda:
¿Tendrá problemas de atención o será que atiende a otra cosa?


Y a partir de allí podríamos comenzar:¿Que hace una madre, un padre cuando está preocupado por los problemas de concentración de su hijo o hija? Si ya ha aplicado su propio sistema de creencias y ve que no obtiene los resultados que esperaba,se busca aplicar la sabiduría prestada de la experiencia de algún otro padre,se escuchan los consejos de los profesores, de los "especialistas", o de algún otro tipo de referente, ...y además de perderse o volver a desorientarse , si esto no funciona se probará con fórmulas que van desde establecer un sistema de premios y castigos hasta que la conducta del niño se ajuste a lo que se espera como si se tratara de un condicionamiento de refuerzo a los comportamientos esperados- la conocida supernanny-.
Es cierto en alguna medida que una parte de nuestro  psiquismo funciona mediante  refuerzo castigo pero  solo con eso no se educa a nadie habrá algunos niños  quienes con eso  conseguirán cambiar su conducta  pero cuando en algunos casos, no se consigue de esta manera , se hará necesario salir a buscar qué es bueno para ese niño .Es decir que esto no es aplicable a todo el mundo

No hay reglas generales, cada niño es un sujeto  y como sujeto tiene una problemática que sólo tiene que ver con él o con ella.

 Y también hay padres que con un exceso de voluntarismo apelan a la responsabilidad del niño , como si se tratara de convencerlo que quiera aprender y crecer como ellos quieren.

 Resulta que lo que no se tiene en cuenta para estas fórmulas y las que enfocan en la conducta y en la voluntad, que lo que hay que hacer es buscar y despertar el interés del niño, que seguramente estará puesto en otro tipo de asuntos, para él  más importantes en ese momento de su desarrollo.
Cuando algunos padres, algunos maestros dicen, el niño no se concentra, no está atento, habría que ver  si está atento a alguna otra cosa,¿ a  que está atento?, ¿a donde está puesta su energía psíquica que no está puesta en los libros, las  cosas que le demanda la escuela? .
Los asuntos a los que presta atención pueden ser muy diversos, desde por ejemplo la separación de los padres, la inclusión de una nueva pareja, de alguno de ellos, el nacimiento de un hermano, una mudanza ( incluso la excitación psíquica que puede generarle a algún niño  seguir durmiendo con sus padres).

Ante los cambios a los que estamos sometidos, los adultos podemos hablar - no sin dificultada para hacerlo-, ponerle palabras... pero el niño no, el niño lo expresa a través de síntomas y uno de ellos puede ser el problema de atención.un comportamiento, expresa  de esta manera aquello que lo inquieta, lo pone en acto. Existe una frase popular que reza que los niños dicen la verdad, y eso es, si no lo dice, lo hace. El niño es traído a la consulta como sujeto pero a la vez como objeto capaz de demostrar la verdad que la pareja parental, lo que papá y mamá ocultan, o una verdad que pretenden mantener oculta

 Para trabajar con niños se realizan  entrevistas con ambos padres, con uno de los padres- quizás con el que lo trajo a consultar-, con otros miembros del grupo familiar, hermanos, abuelos que pueden llegar a estar a cargo de una parte del cuidado del niño, hasta que por fin entra “su majestad el niño” a lo mejor representante de la verdad de los padres.

Por último ,como para reflexionar, sería interesante pensar en la paradoja de que justo en esta época  en la que aparentemente nada permanece,todo se diluye, es justo en esta época de sobrestimulación constante de vivir la estilo zapping (estímulos , visuales, sonoros, intelectuales y de todo tipo) en la que se le pide al niño que "se fije", "se centre" en una cosa.



lunes, 21 de marzo de 2011

Temps de parlar...

Dijous, 10 de març de 2011
Nou parelles s'apunten a l'onzena temporada del voluntariat lingüístic salouenc
L'onzena temporada del Voluntariat per la llengua a Salou va arrencar el 2 de març a la tarda, amb la presentació de les nou parelles que s'hi han apuntat, que va tenir lloc a la nova seu del Servei Local de Català (c. Pau Casals, 14).

Algunes de les parelles lingüístiques salouenques
La presentació es va fer el 2 de març a la nova seu del Servei de Català de Salou
Les parelles, formades per aprenents porcedents principalment d'Espanya i algun de l'Argentina, van rebre el full de "Temes per parlar", les publicacions Jocs de paraules i passatemps 2, la revista de passatemps Oci, núm. 115, i el llibret Viatgem pel món, de Josep M. Espinàs i Giovanni Castro. També se'ls va prop
orcionar els carnets del voluntariat lingüístic, que els permeten visitar de franc els recintes del Museu d'Història de Tarragona.
CNL de Tarragona
http://www.cpnl.cat/xarxa/cnltarragona/noticies.html?ID=4793
Saps per què es diu Queta?
Aquest nom es va escollir a través del concurs que s'ha fet dins el programa de TV3 "El Club", en el qual van participar els telespectadors a través d'enviaments de missatges SMS. Queta ve del diminutiu de "boqueta".

jueves, 13 de enero de 2011

Temps de Dones...del Nord i del Sud....




Vídeo col·loqui
Dia Internacional de l’Eradicació de la Violència contra les Dones
 

25 de novembre
dijous, de 15 a 17.30 h
Ateneu Cultural de Dones de Campclar





http://www.gencat.cat/governacio-ap/ACCIO_CIUTADANA/activitats/PROGRAMES/141campclar3rcicle2010.pdf 


Algunes imatges i enllaços de l'activitat realitzada amb el col·lectiu de de Dones de Campclar
 Tot i que la violència de gènere afecta dones de totes les nacionalitats i classes socials, el material posa l'accent en les dones immigrades, un col·lectiu especialment sensible perquè sovint provenen de cultures masclistes i representen un gruix important del nombre d'agredides. La campanya 'Dones del nord, dones del sud', inclou vídeos i animacions, i s'ha elaborat especialment per a treballar amb col·lectius de dones immigrades. http://www.ekrea.org/violencia_masclista/


Hem modelat amb plastilina els nostres sentiments
després del visionat i el debat , amb la idea que la
transformació d'algunes coses de la nostra realitat
està a les nostres mans, per això la metàfora de
modelar plastiilina














I hem penjat de les parets l'exposició"Homes i dones fem l'humor" per cridar a la reflexió des de l'observació de unes vinyetes representatives.

.

domingo, 7 de noviembre de 2010

Temps d'Infàncias..... (i formació)


JORNADES D'ESPAIS FAMILIARS DE LA PETITA INFÀNCIA
Noves mirades a les famílies

Barcelona, 5 i 6 de novembre de 2010.
http://espaisfamiliars.blogspot.com/p/programa.html


.