Un projecte anomenat Institut de la Infància de Barcelona

Escric aquesta entrada motivada per una trobada fortuïta i afortunada que es va produir entre el meu itinerari professional, el meu desig vocacional i un projecte anomenat Institut de la Infància de Barcelona

Des de fa un grapat de temps treballo professionalment observant, participant, inventant i intervenint en qüestions relatives a la infantesa i l'adolescència.

Considero necessari crear un espai de trobada entre família, escola i les diferents disciplines que intervenen sobre els infants i els adolescents.

Quan parlo de la infantesa i adolescència faig referència a una mirada i una escolta  més enllà dels  tòpics i estereotips amb els que se'ls tracta habitualmente.Apunto més aviat a que siguin reconeguts els aspectes singulars que cada infant i  cada adolescent -i  per descomptat les seves contingències en qüestió -representin.

Perquè pensar la infantesa amb mirada adulta de vegades fa que no es tinguin en compte les necessitats dels infants aquí i ara. Això vol dir que habitualment se suposa, des de diferents perspectives, allò què li passa a aquest nen o nena o allò què necessita sense interrogar-lo, sense donar-li un espai perquè desplegui la seva inquietud, por, angoixa, dubte, alegria a algú que estigui disposat a “escoltar-lo activament”.

Per aquest motiu, al meu entendre, treballar amb i per a la infància, comporta una peça fonamental: involucrar i involucrar-se amb les persones adultes que s'encarreguen des de diferents àmbits (família, escola, lleure i fins i tot la salut) d'acompanyar a les criatures.

És encoratjador trobar-se amb un grup de persones que realitzen aquesta tasca dins del marc d'un projecte anomenat  Institut de la Infància

No és poca cosa trobar companys de ruta amb els qui es comparteix una mateixa filosofia, una mirada semblant per dirigir-se als nens i als adolescents no només amb respecte, sinó atorgant-li valor a la seva paraula

Hi ha un mite que diu que s'és feliç pel fet d'estar vivint el temps de la infantesa, la qual cosa fa imaginar i enyorar aquesta etapa com un paradís perdut, basant-se en que els nens estan lliures de les preocupacions o patiments que assetgen la vida adulta. Però créixer no és fàcil. Hi ha moments de plenitud i goig infantil, però també uns altres de dolor propis de l'aprenentatge relacional i del procés de creixement psicoafectiu que algunes vegades no resulta tan gratificant com ens imaginem d’adults .Això  és encara menys afortunat quan el nen compta amb adults amb una mancança d'eines o recursos per ajudar-lo a fer més suportable les seves contingències.

                                                          Mariana Salvi

Comparteixo aquí sota els seus objectius i, a manera de síntesi , d'aquesta filosofia que ens reuneix, el fragment d'una entrevista a Verónica Bronstein perquè reflecteix la meva mirada respecte a aquestes qüestions.

Objectius de l'Institut de la Infància

Treballeu amb adults, però us adreceu a infants...
Vam començar a treballar amb adults perquè enteníem que si interveníem en la formació dels adults i dels agents socials que treballen amb infants, els nens es beneficiarien més que si fèiem una activitat per a nens d’una hora de durada. Si fas una activitat de formació destinada a 30 professors, això arribarà a centenars de nens. A més, volíem oferir alguna cosa nova, que no existís, perquè ja hi ha qui treballa directament amb nens. És un dels nostres requisits: sigui quin sigui el projecte, encara que sigui petit, ha de ser original.
Quina és la importància de la infància?
En primer lloc, és important perquè en l’àmbit social quan es parla de la infància es diu que és el futur. Però aquesta reflexió és des de la perspectiva d’un adult, des de persones que són productives econòmicament; mai es diu que aquesta infància té un present. I, pensant en el futur, ens oblidem de cuidar aquest present dels nens. Les societats més justes tenen una política d’atenció a la infància diferent a la de la societat. Una societat en la qual només es busca donar suport a la part productiva té menys sensibilitat, i això es tradueix en una vida sensiblement inferior pel que fa a la qualitat de vida.
I en segon lloc?
En segon lloc, perquè totes les escoles tenen el seu mètode, la teoria del qual està molt bé, però quan ho tradueixes al llenguatge social, aquesta teoria no arriba. A la pràctica quotidiana, per exemple, si vas a la Fira de la Infància, el que trobaràs són cues inacabables, molta excitació i nens fent activitat física. I un nen no és això. Ens semblava una injustícia terrible el fet de no donar al nen allò que nosaltres hem estudiat.

Què és el que heu perseguit i perseguiu amb aquest plantejament?
Rescatar aquesta part creativa i curiosa dels adults i també posar-la al servei dels infants i la família. Perquè la infància no és una etapa que s’acabi als 12 anys, hi ha canvis. Però una de les coses que sempre he cregut és que mai he deixat de ser una nena en un sentit molt seriós: en el sentit de tenir curiositat, d’exercitar la ment...

                                                                         Entrevista Verónica Bronstein -Tot Sant Cugat.cat